Els proverbis i les dites de moltes llengües al·ludeixen a la loquacitat de les dones, però com és la realitat

El text és el resum d’un article de Janet Homes, publicat en el llibre "Language Myths" de Penguin.

Les dones parlen massa (Janet Homes)

Els proverbis i les dites de moltes llengües al·ludeixen a la loquacitat de les dones, però com és la realitat?

Les dades.

Les dades suggereixen tot el contrari. Dues investigadores canadenques van examinar seixanta-tres estudis de la quantitat de parla utilitzada per homes i dones nord-americans en diferents contextos i les dones parlaven més que els homes en només dos estudis (James, D. i Drakich, J. "Understanding gender differences in amount of talk" en Gender and Conversational Interaction, Tannen, D. (ed). OUP: Oxford.). Una altra investigadora va examinar la parla en cent seminaris públics i va trobar que les dones dominaven la parla en només 7 i en tots aquells en què hi havia un nombre igual de dones i d’homes, els homes parlaven dos terços del temps (Holmes, J. Women, Men and Politeness, Longman, London). La mateixa investigadora conta el cas d’una empresa britànica que va contractar quatre dones i quatre homes per als càrrecs directius millor pagats. El director general va dir que els homes tendien a dominar les reunions i a tractar les dones amb condescendència:

Una vegada vaig celebrar una reunió amb tres directors i una directora ... la reunió va durar unes dues hores. La directora va parlar només una vegada i un dels directors la va interrompre i dir "El que Anna tracta de dir és que ...." i crec que açò ho resumeix tot. Ell sabia millor que no pas Anna allò que ella tractava de dir i ella no va arribar a dir res.

Segons la mateixa autora hi ha dades nombroses que suggereixen que aquesta situació comença molt prompte, ja que molts estudis confirmen que a l’aula, des del jardí d’infants fins a la universitat, en moltes comunitats diferents, els homes dominen la parla.

Per tot plegat cal concloure que la idea que les dones parlen massa és un mite.

Cercar una explicació

No hi ha dades que indiquen que aquesta situació és conseqüència dels gens, d’una programació biològica, per tant cal, buscar-ne l’explicació en els factors socials.

Quin propòsit té la parla

La parla serveix per a diferents funcions en contextos diferents. La parla formal en públic serveix tot sovint per a informar o persuadir la gent. En moltes ocasions, els qui parlen en públic volen reclamar o confirmar algun grau de rang social.

Nombrosos estudis han assenyalat que a l’aula el professor o professora tendeix a parlar molt més que els i les alumnes. D’altra banda, també s’ha comprovat que els nens parlen més que les nenes. És possible que els alumnes, en parlar més en un context en què a la parla s’atribueix un valor alt, poden estar reclamant un rang social superior. La mateixa explicació es pot aplicar a d’altres contextos públics: els homes volen realçar el seu rang social.

Per contrast, en situacions més privades, la parla normalment serveix per a complir funcions interpersonals, serveix, més aviat, per a establir o mantenir les relacions personals. Els estudis suggereixen que, tot i que els homes continuen dominant la parla en contextos privades, les dones són més disposades a intervenir-hi (James, D. i Drakich, J.).

Una altra dada que dóna suport a aquesta interpretació és el tipus de parla que contribueixen els homes i les dones a la interacció en situacions en què són presents persones d’ambdós sexes. Els investigadors han descobert que els homes tendeixen a contribuir més informació i més opinions mentre que les dones tendeixen a contribuir més parla que serveix per a mostrar-se d’acord, donar suport o encoratjar els altres a participar.

En general, doncs, cal concloure que les dones utilitzen la parla per desenvolupar les relacions personals i mantenir connexions familiars i amistats més que per reclamar un rang social o influir els altres. Evidentment, hi ha excepcions, com ara Margaret Thatcher, però tots els estudis suggereixen que, fa fins poc, les dones no s’han percebut com a persones apropiades per a contribuir a la parla pública i formal.

La confiança social

Normalment, com més se sap d’un tema, més probable és que s’està disposat a parlar-ne. Així doncs, la familiaritat o la perícia poden afectar la quantitat de parla que una persona contribueix a una discussió. En un estudi interessant, la investigadora va proporcionar informació a certes persones que havien de participar en un debat per tal de convertir-les en "experts" en el tema. Independentment del gènere, els experts van parlar més que els altres participants, però els "experts" mascles parlaven més amb les dones no informades que no pas les "expertes" amb els homes no informats.

L’autora de l’article ha observat que en els seminaris és més probable que les dones fan preguntes o comentaris si poden considerar-se expertes en el tema. D’altra banda, s’ha comprovat que entre parelles que assumeixen els papers de gènere tradicionals, els homes parlen més que les dones, mentre que en les parelles en què la dona està associada amb algun moviment feminista, aquesta sol parlar més que l’home. Sembla, doncs, que és més probable que una dona feminista desafia els papers de gènere tradicionals.

És possible que ambdós factors, el rang d’experta i una filosofia feminista, tendeixen a afermar la confiança de la dona. Aquesta explicació, basada en la confiança social, també s’encaixa amb el fet que les dones parlen més amb persones amb qui tenen una amistat estreta, quan hi ha majoria de dones i quan se les invita a parlar.

Percepcions i implicacions

Si la confiança social explica la contribució més gran que, en alguns contextos, les dones fan a la conversa, paga la pena preguntar per què (¿¿), en l’aula, les nenes tendeixen a contribuir menys que els nens. Per què han de sentir-se menys segures. Vet ací la resposta d’una noia de setze anys:

De vegades m’abelleix dir que no hi estic d’acord, que hi ha d’altres formes d’afrontar la qüestió, però, què hi guanyaria? El professor pensaria que estic faronejant i els nois se’n befarien. Però si fingisc de no entendre, tot és molt diferent. El professor es mostra comprensiu i amable i els nois volen ajudar-me. Responen molt bé si poden mostrar-te a TU com es fa, però només hi ha agressió si vols mostrar-los a ELLS com es fa.

Les i els professors normalment no són conscients que afavoreixen les contribucions dels nois a l’aula. Tan sols quan escolten enregistraments de les classes arriben a adonar-se’n. Spender va comentar que les i els professors que volien restablir l’equilibri es quedaven esbalaïts d’estupor perquè, malgrat els esforços que feien, continuaven a afavorir la participació dels nois (Spender, D. i Sarah, E. (1982) Learning to Lose, The Women’s Press, London). Un altre va destacar el cas d’un professor de ciències que havia aconseguit crear un ambient en què hi havia un repartiment equilibrat del temps de parla. Malgrat que els nois parlaven tant com les noies, el professor tenia la sensació que dedicava el noranta per cent de la seua atenció a les noies: els nois també protestaven perquè consideraven que es concedia massa temps de parla a les noies.

Aquestes reaccions també s’han trobat en d’altres contextos públics (seminaris, debats): quan el temps de parla es reparteix de forma igualitària, els participants tenen la sensació que les dones estan acaparant el temps de parla. Spender explica aquest fenomen de la següent forma:

La loquacitat de les dones s’ha calibrat no en comparació amb els homes sinó amb el silenci. No s’han jutjat les dones segons el considerant de si parlen més que els homes, sinó segons el de si parlen més que una dona sileciosa-

La conclusió pot semblar exagerada, però només cal pensar en les nostres reaccions quan uns nens precoços dominen la parla en una festa per a adults. Quan les dones comencen a envair contextos socials que sempre s’han considerat un domini exclusiu de l’home, com el discurs públic, no hauríem de sorprendre’ns que una certa manca d’objectivitat en les reaccions.

Conclusions

La pregunta inicial de si les dones parlen massa no admet una resposta senzilla: depén de molts factors, com ara el context social, el tipus de parla i la confiança social dels locutors. La confiança també depén de diferents factors com el paper social del locutor o locutora o els seus coneixements del tema.

Finalment podríem qüestionar la pressuposició que parlar més és sempre positiu. Segons el proverbi el silenci és d’or, i hi ha contextos en totes les cultures en què el silenci és més apropiat que la parla, situacions en les quals els mots es consideren formes inadequades per expressar les emocions o en els quals romandre silent és l’expressió d’agraïment, d’aprovació o de respecte. De vegades, els participants silenciosos són els més potents, en moltes cultures hi ha l’estereotip del mascle fort i de poques paraules. No obstant això, cal reconéixer que la parla és una activitat que s’avalua molt positivament en la cultura occidental. La qüestió de qui té la paraula és, per tant una de considerable interés.

Alguns altres temes

El llibre de Jennifer Coates, Women Talk, Blackwell, Oxford (1996), ofereix una anàlisi àmplia d’un corpus extens de converses informals entre grups d’amigues de diferents edats i classes social. Coates fa un estudi etnogràfic i lingüístic de l’amistat femenina i destaca com les dones utilitzen la parla d’una forma solidària i recíproca per mantenir les relacions socials. Coates analitza tot un seguit de factors, com ara, l’ús que es fa de la narració, de la repetició, de les formes interrogatives. Per exemple, i quant a les formes interrogatives, Coates destaca que el valor sociolingüístic de les preguntes varia segons el tipus de situació comunicativa: en una situació asimètrica, en què hi ha clares diferències de dret a parlar, fer preguntes indica exercir el poder, en les situacions simètriques, però, com la conversa informal la situació és diferent. Coates distingeix entre les preguntes orientades al locutor (per exemple, preguntes orientades a buscar informació) i preguntes orientades a l’interlocutor (per exemple, preguntes sobre la situació anímica de l’altra persona). Coates subratlla que hi ha molts estudis que indiquen que les dones utilitzen molt més que els homes preguntes orientades al locutor.
El llibre Grooming, Gossip and the Evolution of Language del psicòleg britànic Robin Dunbar Faber and Faber, London (1996) presenta una visió innovadora sobre l’evolució del llenguatge en el homo sapiens. El punt de partença de Dunbar és l’etiologia, i més concretament, els estudis de com altres grups de primats mantenen la cohesió social mitjançant el netejament mutu de membres del grup. Aquest procés no és factible amb grups relativament grans (de 130 animals) com era el cas dels primers grups éssers humans primitius. Per a Dunbar, la funció principal del llenguatge és precisament mantenir la cohesió social, afermar les relacions de grup i impedir accions que afavoreixen un individu enfront del grup.
Possiblement podries parlar del fet que totes les gran novel·listes del segle XIX utilitzaven un pseudònim. Era un problema ser dona i expressar-se mitjançant la novel·la. El cas de George Elliot és especialment trist: per a mi, va escriure la millor novel·la anglesa del segle Middlemarch, i per a tota la crítica és la novel·lista més "culta", més seriosa de l’època. Malgrat que l’admire tant i que n’he llegit tres o quatre biografies, no em recorde del seu nom real. Els seus llibres continuen sent publicats amb el pseudònim.

La majoria de les persones que treballen en el camp de la crítica literària anglosaxona relaciona aquesta vergonya amb el concepte de castedat (¡¡), molt important per a les dones de l’època. No em recorde exactament com argumenten aquesta relació, però puc dir que les dones de les acaballes del segle XVII i principis del XVIII sí signaven les seues obres. La literatura satírica de l’època efectivament les taxava d’impúdiques.

Tornar a la pàgina principal

Accés a tots els temes